«Anau, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat. Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,19-20). La clau és a fer deixebles de Jesucrist: pastoral missionera (evangelitzadora), en front d’una pastoral de manteniment (sacramental).
Primer anunci de l'Evangeli o predicació missional per mitjà del kerigma per suscitar la fe (CT 18). El kerigma evangèlic-primer anunci-ple de cremor que un dia va transformar l'home i el va portar a la decisió de lliurar-se a Jesucrist per la fe (CT 25). Aquest primer anunci que va dirigit de manera específica els que mai han escoltat la Bona Nova de Jesús o nens. Aquest anunci és prioritari a causa de les situacions de descristianització i també pel gran nombre de persones que han rebut el baptisme, però viuen al marge de tota vida cristiana (A 52). «Hem redescobert que també en la catequesi té un paper fonamental el primer anunci o «kerygma», que ha ocupar el centre de l'activitat evangelitzadora i de tot intent de renovació eclesial. El kerygma es trinitari. És el foc de l'Esperit que es dóna en forma de llengües i ens fa creure en Jesucrist, que amb la seva mort i resurrecció ens revela i enscomunica la misericòrdia infinita del Pare. A la boca del catequista torna a ressonar sempre el primer anunci: «Jesucrist t'estima, va donar la seva vida per salvar-te, i ara és viu al teu costat cada dia, per il·luminar-te, per enfortir-, per alliberar-se te ». Quan aquest primer anunci de l'anomenem «primer», no vol dir que estigui al principi i després s'oblida o es reemplaça per altres continguts que el superen. És el primer en un sentit qualitatiu, perquè és l'anunci principal, aquest que sempre hem de tornar a escoltar de diverses maneres i aquest que sempre hem de tornar a anunciar d'una manera o d'una altra al llarg de la catequesi, en totes les seves etapes i moments. Per això, també «el sacerdot, com l'Església, ha de créixer en la consciència de la seva permanent necessitat de ser evangelitzar »(EG164)
A l’exhortació apostòlica de Pau VI Evangelii Nuntiandi 22 diu: «Y, sin embargo, esto sigue siendo insuficiente, pues el más hermoso testimonio se revelará a la larga impotente si no es esclarecido, justificado —lo que Pedro llamaba dar “razón de vuestra esperanza”[52]—, explicitado por un anuncio claro e inequívoco del Señor Jesús. La Buena Nueva proclamada por el testimonio de vida deberá ser pues, tarde o temprano, proclamada por la palabra de vida. No hay evangelización verdadera, mientras no se anuncie el nombre, la doctrina, la vida, las promesas, el reino, el misterio de Jesús de Nazaret Hijo de Dios».
L’home és un ésser social i necessita els altres i la societat. Això fa que necessiti les relacions socials i vincles que s’estableixen amb les altres persones. Per tal que el missatge evangèlic arribi als allunyats cal un pas previ de vinculació afectiva a un grup o a una persona. «Hom no comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó pel trobament amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva» (EG 7) (DCE 1). L’Església com a cos orgànic no viu aïllada, es relaciona a través de grups primaris que apareixen per motiu de proximitat, activitat o simpatia. Les relacions estan condicionades per l’afectiu i l’espontani, i es mantenen mentre les persones se sentin a gust.
Ajudar les persones a donar-los les claus necessàries per autodescobrir la seva fe. Per tant, l’evangelització ha de ser existencial i partir d’uns esquemes vitals. La fe se suscita a través de les preguntes i les recerques de sentit que es fa cada persona. La nostra missió ha de consistir que cada individu aprofundeixi en el pou de l’Evangeli i trobi l’aigua que porta dins. Cada persona porta dins seu uns esdeveniments quotidians de la vida, uns que parlen d’afecte, de dolor, de naixement i mort, d’èxit i fracàs, de soledat i comunió, de plenitud i pobresa, de riquesa i pèrdua, d’amor i desamor. Totes les èpoques i etapes de la persona tenen la seva pròpia pista d’accés a Déu, cada persona ha d’adaptar el seu ritme a la seva situació de partida.
La fe no se suscita d’un dia per l’altre sinó que sol tenir un creixement lent i gradual a mesura que va passant per distintes etapes. És molt important no tenir pressa a fer tot l’itinerari, no hem de cremar etapes abans d’hora. El temps és un element primordial. Cal recordar que del cap al cor hi ha dos pams físics, però aquests dos pams físics moltes vegades es converteixen en un itinerari infinit. No cal amagar la veritat de tot procés de fe i sempre ha d’explicar-se molt clarament en què consisteix sense embulls ni enganys.
La persona humana és el destinatari de la Revelació de Déu. Les persones normalment volen ser acompanyades i guiades per una altra persona. És important que el catequista, l’agent de pastoral o l’acompanyant espiritual sàpiga col·locar-se al lloc idoni per no entorpir el creixement de l’individu. Déu ens ha creat a la seva imatge i semblança, únics i irrepetibles, i és per això que ningú no acull l’anunci de Crist de la mateixa manera. Cada persona és diferent i té el seu ritme de maduració i creixement. La fe s’ha de personalitzar perquè la persona pugui tenir una trobada amb Jesús Ressuscitat. Proposar un acompanyament personal i grupal en el Procés de Fe. L’acompanyament s’ha de desenvolupar en les tres dimensions proposades per nombrosos autors: l’acompanyament psicològic, l’acompanyament historico-existencial i l’acompanyament espiritual.
Es important celebrar bé la fe de l’Església Universal. Algunes vegades les celebracions han d’estar pensades per a la gent sense fe o els indiferents. Les persones més allunyades necessiten celebracions en què Déu els toqui el cor. El desig del silenci i la trobada amb un mateix s’ha de cultivar des de l’etapa infantil, fonamentar en l’etapa juvenil i madurar en els adults.
Totes aquestes propostes van emmarcades dins un grup parroquial o cristià, aquest grup és un element educatiu necessari per suscitar la fe. La comunitat acull, evangelitza, celebra i conviu. Per això s’han d’habilitar dins la Comunitat Cristiana, grups de catequistes i grups d’agents de pastoral amb l’experiència de viure en comunitat. Tota activitat pastoral s’ha de desenvolupar en una comunitat cristiana d’acollida.
Tot el primer anunci, la catequesi i la mistagògia han de tenir un caire vocacional, no al marge de la pastoral sinó inserida dins la programació i pastoral. Tota la pastoral ha de tenir un aire vocacional. No hi ha crisi de vocacions, Déu segueix cridant, hi ha una crisi d’escoltar i viure l’Evangeli.
La dificultat més gran de la pastoral d’evangelització és la motivació. Una tasca fonamental de l’equip de catequistes i animadors és ajudar les persones (nins, joves, adults, pares i mares) a passar de la passivitat a una situació crítica i activa. No es pot treballar des de la desgana i el desànim, tota persona necessita ser motivada. L’individu necessita assumir la seva situació i preparar-se per les noves circumstàncies. «Res que no sigui assumit pot ser salvat» (Pau VI)
La fe es narra. Els relats dels testimonis de Jesucrist fan pensar i il·luminen les persones. Els individus necessiten experiències fundants per a provocar el canvi, la conversió i el seguiment radical a Jesús.
Tota catequesi ha de tenir com a contingut la Paraula de Déu, el missatge central ha de ser Jesucrist (cristocèntrica) i s’ha de portar a terme en l’àmbit de la comunitat cristiana (eclesial).